Sabem que el model social, polític i econòmic dominant és ecològicament insostenible i socialment injust. Les desigualtats entre països i persones creixen i la crisi ecològica no s’afronta amb la necessària energia. Però, com es passa d’on som a on volem anar? Com s’impulsen els canvis, com es vencen les resistències ? 

Tal com precisa una anàlisi realitzada pel Consell de la Terra : «Resulta increïble -i a més intolerable, afegiria jo- que el món es gasti centenars de milers de milions de dòlars anualment per subvencionar la seva pròpia destrucció». (Per a una informació més detallada consultar http://www.ecouncil.ac.cr). Per subvencionar, entre d’altres, la desforestació, l’excés de pesca, el sobreconsum de combustibles fòssils, la utilització de primeres matèries verges, determinades pràctiques agrícoles i ramaderes, que a més de facilitar la contaminació, l’erosió i salinització dels sòls, introdueixen residus agroquímics en els nostres aliments..

També hi podríem incloure les injustes regles de joc en el comerç internacional i les mesures proteccionistes -que acabem pagant els ciutadans- que imposen els governs dels països rics, per obstaculitzar un veritable desenvolupament dels països del Sud. 

Resulta del tot inacceptable que s’estiguin subvencionant amb diners públics -que paguem tots- una gran quantitat d’activitats socialment indesitjables i/o perjudicials per al medi, quan no directament destructores dels recursos naturals en els que se sustenta la vida. 

Per tant, es tracta en primer lloc de deixar de subvencionar-les i, a continuació, de reestructurar el sistema fiscal existent, que és una relíquia dels temps passats, bo i reduint els impostos del treball i els estalvis, tot incrementant-los en les activitats que causen danys al medi, o fomenten l’injustícia social. No es tracta d’augmentar la càrrega impositiva, sinó de modificar la seva estructura i el seu sentit. Això frenaria les activitats destructores i estimularia de manera eficaç, altres sistemes, ecològicament sostenibles i socialment més justos, de satisfer les nostres necessitats.

Portem dues dècades de discursos, informes i congressos carregats de preocupació pels grans reptes de la humanitat, com a succedani d’una autèntica acció social i política. Cada gran cimera organitzada per plantejar i enfocar cada un d’aquests reptes acaba amb l’acord d’un congrés posterior en el qual ja es prendran les decisions necessàries. I així continuem immersors en la política de sortir del pas, d’anar tirant, i seguim sense afrontar de debò els grans problemes; deixant embarrancar totes les estratègies realment ambicioses : la reducció de gasos d’efecte hivernacle, una veritable protecció dels recursos naturals, la producció neta, el desenvolupament de l’Agenda 21, el 0,7 % -que en realitat s’hauria de convertir en el 10 %- d’ajuda al desenvolupament, la Tobin tax, la reforma i democratització de les NNUU i les principals institucions internacionals, la condonació del deute extern dels països més pobres...

La crisi ambiental i el creixement de les desigualtats és abans que res l’expressió d’una crisi social i política d’escala planetària. El que cal doncs, és una estratègia política i social igualment planetària, decididament orientada a la pau amb la natura, entre els éssers humans i els pobles, per a la construcció d’un món més just i que sigui de debò ecològicament sostenible. 

Continuem veient, amb una paralitzadora sensació d’impotència, com les velles institucions polítiques fracassen davant dels desafiaments ecològics i l’agreujament de les diferencies socials i econòmiques. 

Amb els actuals sistemes polítics i econòmics, no només es priva a grans sectors de la humanitat de les bases elementals de la vida, la justícia i la dignitat, sinó que resulten cada cop més absurdament inoperants per resoldre la flagrant contradicció entre l’agreujament de la major part dels problemes mundials i les possibilitats que tenim per afrontant-los.

i resoldre’ls. Necessitem redreçar el progrés vers el desenvolupament humà en comptes d’obsessionar-nos en l’increment del PNB. 

Els mateixos que, gràcies a les seves estratègies polítiques i econòmiques, són els responsables de la destrucció de la natura i de les desigualtats creixents, difícilment poden ser a la vegada els intèrprets adequats dels necessaris processos de canvi. 

Per altra banda, els ciutadans -tots nosaltres- no solament estem sostenint amb els nostres diners i els nostres vots un sistema injust i la majoria d’activitats destructores dels recursos i els sistemes naturals, sinó que, a més, les estem subvencionant amb diners públics, que també paguem entre tots.

Les nostres eleccions de compra, la manera com dipositem i invertim els nostres diners i estalvis, els impostos que paguem, el vots que atorguem... són les formes amb les que estem sostenim tot aquest sistema, que s’enfonsaria per si sol, si deixéssim de fer-ho. 

Deixem de sostenir-lo, doncs, i construïm els mecanismes financers, socials i polítics petits i grans, a totes les escales, que treballin al servei del desenvolupament humà i per al canvi. 

S’imposa una revolució social, política i econòmica de caràcter i continguts nous, essencialment pacífica, però plena de profunda i ferma convicció ètica i espiritual en els canvis mentals, socials i polítics necessaris. 

Una mena de conspiració ciutadana des de l’escala local a la mundial per tal d’estendre i difondre una adequada combinació d’objecció fiscal, d’insubmissió política i de desobediència civil generalitzada pot ser el camí :

Objecció fiscal.
Negar-se a pagar impostos i deixar de dipositar/invertir els nostres diners en entitats financeres mentre no canvïi el seu sentit i es deixin de subvencionar i/o finançar les activitats ecològicament destructives i socialment injustes.

Mentre, amb aquests diners recrear, ampliar i estendre els instruments de gestió econòmica i financera sota criteris ecològics i ètics per tal de finançar les activitats constructives que desitgem, en la línia de les mútues d’autogestió, les cooperatives de crèdit, els bancs ecològics, alternatius i ètics, les organitzacions de microcrèdit, els fons o clubs d’inversió ètics...que ja estan funcionant arreu del món.

Tot això com a camí per a reformular l’economia i els sistemes financers sota criteris ecològics i ètics pel desenvolupament humà. 

Insubmissió política.
Negar-se a votar mentre els representants polítics no incloguin en els seus programes les mesures adequades per posar en marxa el necessari canvi del sistema impositiu i no s’adoptin mesures enfocades a la condonació del deute del països més pobres; a assumir plenament el 0’7 % - com a mínim -, d’ajuda al desenvolupament; la Tobin tax; i a democratitzar de debò les grans institucions internacionals, així com totes les altres institucions, grans o petites, nacionals o locals, en un ampli i profund procés per tal de refundar, globalitzar i universalitzar els processos democràtics per assolir de debò el canvi de prioritats necessari. 

Desobediència civil.
Negar-se a acatar les lleis i no reconèixer els tribunals que mantenen aquest status quo. Paral.lelament, configurar nous estatuts, noves lleis i tot l’entramat jurídic necessari, tant d’ordre supranacional, nacional, local com planetari per configurar un nou ordenament jurídic d’abast universal i planetari que articuli per un costat les aspiracions recollides en la Declaració Universal dels Drets Humans i, per altra, que reguli les actuacions de les grans associacions d’Estats, dels organismes internacionals i dels grans grups financers, empresarials i mediàtics, que sovint s’escapen a les jurisdiccions actuals. És a dir, globalitzar i universalitzar el dret.

Són centenars de milers, milions, les persones que ja estan participant i treballant d’una o altra manera, en el terreny social, ecològic, dels drets humans, de la solidaritat, en l’ajuda als pobres del món... que expressen una demanda cada vegada més gran de resultats i no de paraules buides. L’única cosa que els falta és augmentar la seva influència, la seva incidència sobre els representants polítics i, si cal, substituir-los, tant en els governs municipals, autonòmics, regionals, nacionals com supranacionals, per què es portin a terme seriosament els canvis normatius i estratègics necessaris en la direcció adequada. 

Ni els representants dels interessos econòmics que, amb la destrucció de la natura i l’explotació de la injustícia, fan negocis a costa del benestar de la humanitat, ni els representants polítics, ni els governs que per acció o omissió ho permeten, ja no poden ignorar més la ferma voluntat i la profunda convicció de les persones que desitgen aturar aquest estat de coses i transformar-lo en una manera digna de viure per a tota la comunitat humana, conscients que tots som interdependents amb tot el que viu en una profunda ecologia de cos i esperit. 

Jordi Alemany