Vida de la LLÚDRIA 

La llúdria és un animal emblemàtic per a tots els conservacionistes, atesa la seva condició d’espècie indicadora, és a dir, perquè la seva presència en un riu o un llac sempre ens confirma que la qualitat d’aquell medi és prou bona, I és precisament per aquesta raó que en els darrers anys les poblacions de llúdries es troben en regressió a molts llocs del món, incloses també moltes regions del nostre país, a conseqüència de la seriosa degradació que pateixen els ambients d’aigua dolça: contaminació, destrucció de les ribes, construcció d’embassaments o preses hidroelèctriques, sobreexplotació del cabal d’aigua, etc. I un dels animals que primer desapareix d’un lloc sotmès a totes aquests agressions sobre el medi és la llúdria.

La llúdria comuna o eurasiàtica (Lutra lutra), l’espècie que viu al nostre país, és un mamífer totalment adaptat a la vida aquàtica. De fins a 1,20 m de llargària, inclosa la cua i amb un pes que no sol ultrapassar els 10 kg, presenta un pelatge llustrós i atapeït de no més de 2 o 3 cm de longitud, però molt ben impermeabilitzat pel greix que segreguen les seves glàndules i que la impregna totalment. Amb una silueta perfectament hidrodinàmica i les potes amb membranes interdigitals, aquests autèntics acròbates subaquàtics neden impulsant-se amb la cua a una velocitat que por assolir els 11 km/h. Quan es troben sota l’aigua, se’ls tanquen les oïdes i els orificis nasals, poden alentir el seu ritme cardíac i, per tant, la circulació de la sang la qual cosa els permet mantenir-se submergides fins a 3 o 4 minuts. En aigües tèrboles, de poca visibilitat, tenen molta importància els seus llargs bigotis, de funció tàctil.

Totes aquestes característiques li permeten ser una autèntica especialista en la captura de peixos, el seu principal aliment, barbs ( Barbus sp), madrilla (Chondrostoma toxostoma), bagra (leuciscus cephalus), gobi, (Gobio gobio) o carpa (Ciprinus carpio), encara que en aigües de muntanya consumeixen també truites (Salmo trutta i Salmo gairdneri).

La llúdria, d’activitat preferentment crepuscular y nocturna, és un animal força territorial: els mascles defensen amplis trams de riu de fins a 15 km davant dels altres mascles. Per al marcatge utulitza sobre tot els excrements, d’aspectr i olor característicque diposita en llocs ben prominents, com pedres que sobresurten per sobre de l’aifua, trocs encallats, bancs de sorra, sota els ponts, etc.

Malgrat que pot criar durant tot l’any, la reproducció acostuma a concentrar-se a la fi de la primavera i principi de l’estiu. Els caus d’aquests animals, coneguts amb el nom de llodrigueres, estan situats a les vores dels rius estanys i acostumen a tenir una entrada sota l’aigua, que els permet accedir-hi sense ser vistes i una altra a la riba, ben amagada entre la vegetació.

Després de 61 a 67 dies de gestació, neixen dos o tres petits (de vegades fins a 5 o 6), que seran alletats per la mare durant uns tres o quatre mesos. Ella és també l’encarregada d’ensenyar les joves llúdries. Així aprenen a nedar i a pescar tot jugant: primer els dóna bocins de peixos prèviament mastegats, i després fins i tot els ofereix preses ferides perquè elles mateixes les capturin i les matin.

LA REGRESSIÓ 

Doncs bé, aquest bonic animal es troba avui en greu perill d’extinció en bona part de la seva antiga àrea de distribució. En efecte, no fa gaires anys la llúdria eurasiàtica s’estenia per quasi tota Euràsia i el nord d’Àfrica i ocupava quasi qualsevol lloc amb aigua, des dels freds torrents d’alta muntanya fins la desembocadura dels rius, els aiguamolls, i fins i tot nombroses zones prou tranquil.les de la costa.

En el passat era un animal present a tota la península Ibérica, però actualment només és encara raonablement abundant a la meitat occidental. En el cas concret de Catalunya, la llúdria és avui una de les espècies més amenaçades de la nostra fauna, ja que si a mitjan segle es calcula que la població d’aquesta espècie constava de milers d’individus, actualment és probable que no arribin als 200 exemplars els que sobreviuen a tot el nostre territori.

Les causes d’aquest accelerat procés de regressió tan a Catalunya com a la resta de zones on viu aquest animal són variades:

Caça: L’home ha perseguit històricament les llúdries amb tot tipus de trampes i armes per considerar-les enemigues dels peixos, motiu que es va demostrar que era absolutament fals, i també per la seva pell. Actualment, però, la llei de protecció del animals prohibeix de capturar-les.

Contaminació: Els insecticides amb que es ruixen els camps i els productes químics que les indústries vessen als rius són molt tòxics i s’acumulen als peixos. Els peixos malalts, son capturats més fàcilment per les llúdries i a la llarga, consumint peixos contaminats les llúdries acaben morint.

Sobreutilització de l’aigua: les necessitats de la societat actual fan que cada cop l’aigua dolça sigui més utilitzada.La transformació de conreus de secà a regadiu, la refrigeració en procesos industrials, l’energia hidroelèctrica i el cada vegada més elevat consum domèstic, exhaureixen els recursos hídrics dels nostres rius llacs i aiguamolls.

Destrucció de l’hàbitat: Molts dels boscos dels marges dels rius llacs i aiguamolls, on les llúdries tenen els seus caus, han estat destruïts per adreçar-ne les voreres i evitar inundacions. Els aiguamolls i les voreres dels llacs han patit, a més, una desencertada actuació urbanística de segones residències, o infrastructures agrícoles i industrials.

Fragmentació de les poblacions: la proliferació d’embassaments i de preses hidroelèctriques han fet que les ja minvades poblacions de llúdries quedin aïllades les unes de les altres. Això comporta que els individus joves no puguin accedir a nous territoris i que l’intercanvi genètic interpoblacional cada cop sigui més escàs.

Davant la delicada situació actual de la llúdria, a Catalunya s’està portant a terme un ambiciós projecte de reintroducció d’aquest animal a diferents punts de la província de Girona, i aquest anomenat «Projecte Llúdria», en el qual participa el Zoo de Barcelona, representa una gran esperança perquè aquest animal torni a viure als nostres rius com ho havia fet sempre.