Contribució al debat energètic a Catalunya

Grup de Científics i Tècnics per un Futur No Nuclear

L’energia eòlica, tot i la marginació a que ha estat sotmesa des del seu renaixement a l’època moderna (ara fa 25 anys), tot i els atacs amb que se l’ha obsequiat per part de totes aquelles forces que malden per augmentar el nivell de dependència de les persones i les comunitats envers els poders econòmics i polítics, que basen el seu domini en el trencament dels vincles que la humanitat manté amb les forces de la natura, tot i això, i per sorpresa de molts, ha arribat a un nivell de maduresa tecnològica que pot competir inclús dins del marc de les regles estrictes del mercat, tal com avui funciona.

La prova en són els gairebé 9.000 MW instal.lats arreu del món (dades del desembre del 1998), el que significa que és avui la font d’energia amb més rápid creixement. Només l’any 1998, la potència instal.lada va augmentar en 2.100 MW (l’any 1995 ja havia augmentat 1,140 MW, l’any 1996 1.290 i l’any 1997 1.560).

Es a dir que el seu ritme de creixement és superior al 20 % anual. Des del mes d’abril de 1997, Alemanya ja supera en potència instal.lada als EUA (líder des dels anys 80). A Europa, a finals d’octubre de 1998 ja hi havia instal·lats 6.303 MW (2.875 a Alrmanya, 1.441 a Dinamarca i 707 a l’estat Espanyol).

Per descomptat que l’avantatge de produir energia a partir d’una font neta i inesgotable com és el vent, encara és més gran quan es fixen unes regles del joc mitjançant les quals el preu de l’energia produïda incorpora tots els costos econòmics, ecològics i socials, doncs les regles actuals en les que es basa el funcionament del mercat fan que aquest sigui incapaç de fixar el preu de l’energia tenint en compte tots els costos.

A Catalunya, tot i l’existència de grups peoners en aquest camp, estem als inicis de l’aprofitament d’una font d’energia que no es reparteix pas uniformement per tot el territori del país. Els llocs més ventats no són pas els més habitats (fa de mal viure als llocs on fa molt vent) i l’abundància de llocs amb vent suficient per a produir quantitats significatives d’energia no és molt gran a casa nostra.

Avui l’energia generada a partir del vent és una part ben petita del pastís energètic català: el parc eòlic del Baix Ebre genera cada any de l’order de 7 GWh, el que vol dir que amb el vent es genera el 0,025 % de l’electricitat produïda a Catalunya.

Mentrestant gairebé el 80% de tota l’energia elèctrica generada a Catalunya és d’origen nuclear (l’any 1997 la nuclear va generar el 75,54 % de tota l’electricitat). I això es fa en únicament 3 centrals nuclears. Ascó I i II i Vandellós II).

Aquesta forma tant centralitzada de producció d’electricitat fa que tinguem un sistema elèctric caracteritzat per molt pocs productors i moltíssims consumidors, i amb grans extensions de xarxes elèctriques de molt alta tensió, que creuen el país, per a transportar l’energia produïda als llocs de consum. Aquesta és una part de l’impacte territorial, que cal afegir a l’impacte territorial de les instal.lacions de generació d’electricitat. I en el cas de la generació d’electricitat a partir de la fissió de l’àtom (en el nucli dels reactors nuclears) hi ha un altre impacte menys vistós: la callada contaminació radioactiva dels sistemes naturals, ja que per cada kWh nuclear produït a les centrals nuclears, quan funcionen amb normalitat, s’estan introduint a la biosfera 9.500 Becquerels de radioactivitat (1 Becquerel = 1 desintegració per segon) i s’estan generant 3,6 gr de residus nuclears (dades obtingudes en promitjar les emissions radioactives a l’aire i a l’aigua reconegudes en els informes semestrals que el "Consejo de Seguridad Nuclear "- CSN lliura al "Congreso de los Diputados").

Això vol dir que l’any 1997 s’introduïren a l’aire i a l’aigua 212.480*109 Bq de radioactivitat, doncs a Catalunya es van generar 22.366,2 GWh nuclears. Per tant, en funcionament normal, les nuclears del nostre país aboquen cada any més de 5.700 Curies de radioactivitat a la biosfera, o sia la radioactivitat equivalent a la que emeterien més de 5,7 kg de Radi.

Això també vol dir que l’any 1997 es produïren més de 80.000 tones de residus radioactius, el que equival a més de 13 kilos per cada habitant de Catalunya. D’aquestes 80.000 tones, més de 70.000 tones són residus de tipus A (residus de vida curta -menys de 30 anys de feble o mitjana activitat i no emissors alfa), gairebé 6.500 tones són de tipus B (residus de vida llarga -més de 10.000 anys, de feble o mitjana activitat i emissors alfa) i més de 1.500 tones són de tipus C (residus de vida llarga -més de 10.000 anys, d’alta activitat , emissors alfa i emissors de calor).

A més a més, el combustible extret de cada reactor (com Ascó I i II i Vandellós II) conté cada any més de 200 kg de Plutoni (Pu-239), el que significa que a les piscines d’emmagatzament del combustible gastat, situades a les mateixes centrals nuclears que hi ha a Catalunya, s’hi acumulen cada any més de 600 kg de Pu, amb el qual es podrien fabricar més de 60 bombes atòmiques. Fins a la fi de 1997 s’estima que hi ha més de 23 tones de Plutoni en les barres del combustible gastat que hi ha acumulades a les piscines d’emmagatzenament del combustible extret dels reactors en funcionament. Amb aquesta quantitat de Plutoni es podrien fabricar més de 2.300 bombes atòmiques.

Si aquesta és la contaminació radioactiva deguda al funcionament normal de les centrals nuclears, no podem deixar de tenir en compte la contaminació associada amb la part davantera del cicle del combustible nuclear.

Doncs per començar a funcionar un reactor nuclear com els que tenim a Ascó (unitats I i II) i a Vandellós (unitat II) calen unes 590 tones de pastís groc (U3O8), l’obtenció del qual ha requerit minar unes 830.000 tones de mineral d’urani, que s’haurà hagut de processar en les fàbriques de concentrats (generant gairebé 450.000 tones de residus líquids i gairebé 300.000 tones de residus sólids, que contenen el 85% de tota la radioactivitat original del mineral, que s’acumula en les basses de retenció dels estèrils generats).

I perquè continui funcionant cada any que passa, cal extreure una tercera part del combustible inicial i reemplaçar-lo per combustible nou (cada recàrrega anual és d’unes 190 tones de pastís groc (U3O8), el qual haurà requerit minar unes 260.000 tones de mineral d’urani, que s’haurà hagut de processar en les fàbriques de concentrats (generant gairebé 450.000 tones de residus líquids i gairebé 300.000 tones de residus sólids).

Com que la concentració de l’isòtop fissionable (U-235) en el pastís groc no és suficient perquè pugui servir directament de combustible, cal enriquir-lo en aquest isòtop. Les fàbriques d’enriquiment són molt intensives en energia, de forma que per enriquir l’urani que necessita un reactor en un any cal gastar l’equivalent de més d’un 5% de tota l’energia que genera anualment.

Aquesta quotidiana con-taminació ni es veu, ni s’enflaira, ni se sent, ni es pot tocar...,és el silenciós i persistent enverinament radioactiu dels sistemes naturals: sòls, aigua, aire, èssers vius.

Si en funcionament normal les centrals nuclears ja contaminen, quan es tracta d’un accident els seus efectes són devastadors en tots els sentits. A Catalunya, en cas d’accident hauríem de plegar veles i dir adeu. L’exemple de l’accident a la central nuclear de Txernòbil és ben evident.

Tot i que la nucleocràcia ens volia convencer que la probabilitat d’ocurrència d’un accident greu (com és el cas de pèrdua de confinament del nucli) era d’un accident per cada 10.000 reactor-any (el que significa un accident greu cada 20 anys, considerant un parc nuclear de 500 reactors, encara que a finals de 1998 hi havia en funcionament al món 429 reactors), la realitat dels fets ha desmentit aquesta xifra tant optimista: l’accident de Three Mile Island (Harrisburg, 1979) es va produir després de 1.500 reactor-any i l’accident de Txernòbil (1987) va ocòrrer despés de 1.900 reactor-any. L’experiència ens demostra que hi pot haver un accident greu cada 2.000 reactor-any, el que significa, considerant el parc nuclear actual en funcionament, un accident greu cada 4-5 anys.

En el cas de l’accident ocorregut a la central nuclear de Vandellós I (19 d’octobre de 1989) encara ningú no sap el perquè es va aturar la seqüència accidental, doncs el reactor estava perfectament descontrolat (doncs es va cremar el cablejat de control, en no haver estat tractat per a resistir el foc).

Això si, la cobertura exigible a les empreses explotadores de les centrals nuclears a l’Estat Espanyol, en relació a la responsabilitat derivada dels accidents nuclears està actualment limitada a únicament 25.000 milions de pessetes ("Art. 57 de la Ley 25/1964 de 29 de Abril sobre Energía Nuclear", modificada per la "Ley 40/1994 de Ordenación del Sistema Eléctrico Nacional" i la "Ley 54/1997 de 27 de Noviembre del Sector Eléctrico"), quan els costos associats a l’accident de Txernòbil superen de llarg aquesta xifra.

A tot això cal afegir-hi el fet del desmantellament de les centrals nuclears una vegada han acabat la seva vida útil o després d’haver sofert algun accident. S’estima que per a desmantellar una central nuclear de 1.000 MW es generarien les següents quantitats de materials (en metres cúbics):

materials activats (metall) 484
materials activats (formigó) 707
material contaminat (metall) 5.465
material contaminat (formigó) 10.613
material radioactiu 618
-------------Total 17.887

I diem s’estima perquè no hi ha al món cap experiència de desmantellament de cap central nuclear del tamany de les que avui funcionen a Catalunya. Solament s’han desmantellat reactors de tamany molt més petit. Una vegada més Catalunya serveix de conillet d’indies. En aquesta ocasió per al desmantellament de nuclears: és el cas de Vandellós I, central nuclear aturada després del greu accident que va tenir i que està en la fase previa al desmantellament. S’ha anunciat per la premsa que el cost del desmantellament és força elevat, tant elevat que és superior al cost actual d’instal.lació de nous parcs eòlics (mesurat en ptes/kW).

La segona font d’energia per a produir electricitat a Catalunya és l’energia hidràulica. Quantes valls fèrtils s’han fet desapareixer sota les aigües dels embassaments ?. Quantes persones s’han vist obligades a deixar les seves cases, el seu treball, les terres que conreaven, els prats on pasturava el bestiar, etc.? Quants trams de rius i rierols baixen secs bona part de l’any degut als aprofitaments hidroelèctrics?. Actualment la superfície ocupada pels embassaments existents a Catalunya és de l’ordre de 100 km2, el qual representa el 0’3 % de la superfície del nostre país.

La tercera són els combustibles fòssils, que en cremar són la principal causa de generació de gasos d’efecte hivernacle i de contaminació àcida. El cas més conegut a casa nostra és el de la central tèrmica de Cercs, els directius de la qual foren condemnats per delicte ecològic, a instància d’Alternativa Verda i pagesos afectats que exerciren l’acció penal popular, en motiu de les persistents emissions de diòxids de sofre sobre els boscos del Portet (Vallcebre, el Berguedà).

Finalment, les lìnies d’alta tensió, amb les quals s’ha infectat bona part del territori català, per fer possible que les macro-centrals generadores poguessin alimentar els grans centres consumidors-malbaratadors. La superfície afectada pels més de 7.000 km de línies d’alta tensió existents a Catalunya està compresa entre 200 i 350 km2, el que representa el 0’6 i l’1 % de la superfície del nostre país.

Actualment a Catalunya es produeixen 29.606 GWh (any 1997), que són generats per instal.lacions térmico-nuclears, térmiques de combustibles fòssils i hidràuliques (22.366 GWh nuclears, 4.410 GWh hidràulics i 2.828 GWh tèrmics fòssils -1.110 amb carbó, 6 amb fuel-oil i 1.713 amb gas natural -).

Produir tota aquesta energia elèctrica amb el vent suposaria instal.lar una potència de generació de 11.000 MW eòlics, que amb sistemes conversors d’energia eòlica de 600 kW de potència unitaria equivaldria a uns 18.000 aerogeneradors, distribuits en una superfície de 451 km2 (l’1,4 % de la superfície de Catalunya), el que representaria una superfície gairebé menor a la de la comarca del Baix Llobregat. L’ocupació superficial real (comptant únicament l’espai requerit pels fonaments dels aerogeneradors i les pistes d’accés) seria solament 27 km2, que és el mateix que una quarta part de la superfície del terme municipal de Barcelona, el que representaria menys de l’1 per mil de la superfície de Catalunya.

Hi ha a Catalunya una superfície d’aquestes dimensions prou ventada per poder fer això possible?. Si no hi és, quanta superfície tenim disponible per a dedicar-la a aprofitar la força del vent per a generar una part de l’energia que necessitem?.

Perquè, ens agradi o no, res de la nostra societat es pot manejar sense un consum addicional d’energia per sobre de l’energia que es capaç de fer el nostre cos, l’alimentem amb més energia extra. Inclús en el cas que personalment no s’empri molta energia, si que se’n necessiten grans quantitats per a proveir els centenars de productes i serveis que passen per casa nostra al llarg d’un any. I tota aquesta energia extra ha de sortir d’algun lloc.

A Catalunya els més de 17 milions de tones equivalents de petroli (tep) que consumim cada any, provenen principalment de cremar combustibles fòssils (50 % del petroli, 10 % del gas natural, 4 % del carbó), de fissionar l’urani (30 %), d’aprofitar l’energia de l’aigua en moviment (4 %) i una petita part de l’aprofitament de la biomassa.

Capturar, convertir i usar totes aquestes fonts d’energia té efectes ambientals considerables, que comformen una mena de cost que s’hauria d’afegir als costos que els mecanismes de mercat fixen i que es tradueixen en el preu de l’energia actual. I, qui està pagant aquests costos ecològics?.

A més, des de la meitat dels anys 60, el sistema energètic català ha anat minvant en eficiència, si es mesura per la relació entre energia final i energia primària (per càpita). Així, mentre l’any 1965 aquesta relació era del 89 %, a finals de la década dels anys 80 havia devallat fins el 52 %. És a dir, que de cada 100 unitats d’energia que entraven en el sistema, només 52 es transformaven en energia final disponible pel consum, la resta es perdia. I això sense comptar que de tota l’energia final disponible pel consum, solament es transforma en un servei una part de la mateixa. Amb lo qual, l’eficiència global del sistema encara és més petita. Això fa que sigui urgent repensar el sistema energètic català si volem arribar a tenir un país que camini per la via de la sostenibilitat ecològica i energètica.

Millorar l’eficència amb la que utilitzem l’energia i anar substituint les fonts d’energia brutes i no renovables (fòssils i nuclears) per fonts d’energia netes i renovables, són les dues fites que haurien de guiar qualsevol estratègia cap a la sostenibilitat energètica d’un país. És evident que aquesta estratègia també tindrà un cost ecològic, però serà radicalment diferent i molt menor que els costos ecològics de l’actual sistema energètic, basat en fonts d’energia brutes i no renovables.

El debat polític a l’entorn de l’aprofitament de les fonts renovables d’energia en emplassaments amb certs valors naturals i paisatgístics no s’hauria de centrar en el clàssic debat conservacionista, més propi d’èpoques passades, sinó en el debat de l’ecologia social de finals del segle XX:

• Com i on capturar les fonts d’energia que flueixen de forma natural per la biosfera ?,
• Com cobrir les necessitats de les comunitats humanes amb la màxima eficiència possible i amb el mínim impacte?,
• Quanta energia és necessaria per a donar els serveis energètics que possibiliten una vida digna?,
• Quins han de ser els agents que facin aquest aprofitament i donin els corresponents serveis energètics que la societat lliurament hagi decidit?.

I tot això tenint ben present que l’actual estructura energètica centralitzada que hem heretat del passat (amb molt pocs productors i molts usuaris), es va fent obsoleta cada dia que passa i anirà essent substituida per un sistema energètic distribuit, descentralitzat i interconnectat, on tothom serà productor i usuari de fonts d’energia netes i renovables locals, aportant els excedents a la xarxes i important de les xarxes el que sigui necessari quan no hi hagi disponibilitat temporal local.

Hem de fer front a les modernes versions del caciquisme del passat, avui transformades en prepotència tecnocràtica i financera, que s’amaguen darrera d’alguns projectes energètics basats en energies renovables. I ho hem de fer tot defensant el dret de les comunitats locals a aprofitar (captar, transformar i usar) les fonts d’energia renovable que es manifesten dins del seu territori, com un dret que és inalienable i indiscutible, doncs són fonts de riquesa locals que han de beneficiar les comunitats locals. Aquest debat ja va ser plantejat, fa temps, en la introducció al llibre que amb el títol «El Poder del Viento: Manual práctico para conocer y aprovechar la fuerza del viento» va publicar Ecotopía Ediciones a Barcelona l’any 1982. Considerem que és prou vigent com per llegir-la i treure’n conclusions de cara a bastir una estratègia ecologista de suport a les fonts d’energia netes i renovables, i ben especialment al vent.

Josep Puig i Boix, Dr. Enginyer industrial Joaquim Corominas i Viñas, Dr. Enginyer industrial

GRUP DE CIENTíFICS I TÈCNICS PER UN FUTUR NO NUCLEAR - GCTPFNN
Apartat de Correus 10095
E-08080 Barcelona CATALUNYA